Afegeix aquí el teu text de capçalera

ESCRIPTURA

VISITA ALS BRONZES DE RIACE: CONNECTAR AMB LA HISTÒRIA A TRAVÉS DEL PROPI COS

Units per la cicatriu del naixement al centre dels nostres ventres, aquesta és la carretera que ens porta unànimement cap als nostres ancestres fets de bronze i pedra. Un dia, aquests homes van ser carn, o potser només parts d'ells. La resta, una invenció de l'ideal humà de la seva època. Entre Plató i Aristòtil, es configura una imatge absoluta del cos humà: quina és la seva forma exacta, quins són els seus moviments, quina la seva postura. I amb això, amb aquest dietari minuciós de mesures i postures, creixem i ens configurem a nosaltres mateixos. Ens reflectim en possibilitats que se'ns presenten com a impossibles, tot i que, ai!, com pot ser? Si tots hauríem de ser així! I així anem, seguim endavant, travessem hostilitats, el món se'ns presenta més amable, les persones més diverses i la singularitat més evident, fins que, un dia, un grup de persones decideix enfrontar la seva nuesa terrenal i imperfecta amb aquesta nuesa artística, impassible i ideal. Un grup entra al Museu Arqueològic de Catalunya i s'enfronta cara a cara, pell contra pell, cos a cos contra el bronze de l'Antiga Grècia i la carn contemporània. Una lluita completament estèril entre homes i dones de pell descoberta i guerrers de metall submergits al Mediterrani durant temps indefinits. I per sort, la carn és la carn, la realitat és la realitat, i els ideals són ideals. I així ens ho conta la història, la nostra vida i el nostre dia a dia. I la batalla, evidentment, és guanyada per la vida. Perquè, qui voldria assemblar-se al bronze, antic, fred, llis i impassible? Qui voldria abandonar una vida de moviment, suau, abraçable i lliure per convertir-se en ferro mullat? Amb la batalla, el grup de pells descobertes ens proclamem defensors de la llarga vida de la carn imperfecta, de les bótes grans i de les mirades amables que la llibertat de la nuesa ens propaga.

SOTA TERRA, A LA RECERCA D'UN TEMPS TEL·LÚRIC, D'UN ESPAI ATÀVIC

IMG_1262

Procés descriptura per Sota Terra

Què trobem quan fem un forat? Què hi ha en aquesta foscor que ningú, excepte el creador de l'orifici, coneix? Marta Segarra ens explica al seu llibre COSSOS FORADATS com tot cos perforat, tot objecte foradat, aquest espai no descobert, és el gran desconegut, són les tinetes, és aquest "altre", aquest lloc on el nostre coneixement no arriba, però que, precisament per això, ens atrapa i abdueix. La víscera de la curiositat no permet que l'intel·lecte faci la seva feina. I així comença l'espectacle que Moon Ribas i Quim Girón han ideat sobre aquest lloc al qual accedeixen a través del forat, aquest lloc que està sota terra. Una investigació al voltant d'un lloc proper, però completament al revés, on la població tal com la coneixem no hi té cabuda. Una exhibició del possible, d'aquests espais encara per crear i, per tant, per inventar: l'inframón, allò que hi pot haver sota de nosaltres.
El projecte Stronger Peripheries selecciona SOTA TERRA com a espectacle que connectarà dues ciutats mediterrànies.

Mataró (Catalunya) i Cagliari (Cerdeña). Moon Ribas i Quim Girón són els creadors de SOTA TERRA. Les seves creacions conjuntes reflecteixen la voluntat d' unir les seves disciplines particulars, la dansa i el món cíborg de la primera, i el circ contemporani del segon, fent-les dialogar amb la tecnologia actual i els aspectes naturals més primitius.

La tecnologia com a mitjà per comunicar-nos amb la natura i intentar comprendre-la és el prefaci d'aquesta proposta: s'entrega a cada espectador una llum frontal i una polsera connectada a la xarxa de terratrèmols que vibra cada vegada que n'ocorre un. Els frontals que porta cada espectador són l'única il·luminació de l'espectacle. No hi ha més focus que la llum dels observadors. Com a espectador, tens el poder absolut sobre el lloc al qual mires. Pots il·luminar l'escena, els laterals, el sostre, fins i tot el pati de butaques. Com un espeleòleg, està a les teves mans el recorregut de la investigació que vulguis dur a terme durant l'espectacle. Ara més que mai, aquest espectacle no es pot veure si no hi ha qui el miri. La qüestió budista de "si un arbre cau enmig del bosc i ningú ho veu, ¿fa soroll?" cobra tota la seva potència aquí.

En escena, només una capa de terra que cobreix tot el terra, acompanyada del cant de les cigrons. L'elecció no és casual: les cigrons són petits animals que poden passar fins a disset anys sota terra en estat letàrgic per, quan arriba la calor i ha transcorregut el temps que consideren, renéixer i passar-se tot l'estiu cantant. Aquells ximples que escoltem als boscos mediterranis durant els dies estivals poden haver estat emmudits plàcidament durant disset anys en la foscor i humitat tel·lúriques. I una veu profètica, les úniques paraules intel·ligibles de tot l'espectacle, són les d'Ubaldo Sanna, un habitant de Fluminimaggiore (un petit poble a 80 quilòmetres de Cagliari), que, als seus disset anys, potser entre l'enterrament i renaixement d'una cigarra, va descobrir una cova i, des d'aleshores, durant 50 anys, ha anat pràcticament cada dia de la seva vida.

Un home que ha viscut gran part de la seva existència sota terra i que equipara aquests anys els mil·límetres de creixement de les estalactites: un mil·límetre equival a deu anys de vida humana, deu voltes completes de la Terra al voltant del Sol. Sanna sembla sortit del documental La cova dels somnis oblidats de Werner Herzog: com la cova Chauvet, les coves di Su Mannau el van atrapar i mai el van deixar anar. El seu instint s'ha sobreposat al seu intel·lecte definitivament.

El descobriment d'un altre món a l'abast de la mà, un lloc on la societat no ha estat capaç d'instal·lar-se ni de fer estralls, pertorba i atrapa impertèrritament o expulsa per sempre qui el descobreix. Com Sòcrates a La caverna de Plató, tant els científics de Chauvet com el mateix Sanna expliquen com el temps s'avé dins la cova, sota terra, a les artèries del nostre planeta. Plató intenta convèncer-nos que l'interior de la Terra és un engany, que fins que no escapem de la foscor i ens il·lumina el nostre astre solar no som capaços de discernir què és real i què no. Però Sòcrates queda cec en exposar-se a la llum del Sol. El coneixement és tal que es fa físicament insuportable.

A SOTA TERRA, la foscor t'abdueix; no hi ha por, però sí misteri. La raó lluita per obrir-se pas i tractar de comprendre el que passa allà dins, il·luminar i explicar com es vivia, quina era la temperatura constant, quins eren els motius per quedar-s'hi, com es creen i conserven les estalactites i com s'ha preservat, estàtic, tot el que hi ha dins. La ment comença a funcionar fins que, inevitablement, s'apén per falta de respostes. El coneixement es fa insuportable, però, en lloc de castigar-nos, el desig parla, els sentits se sobreposen a la raó, i el cos decideix simplement estar, romandre en silenci i intentar escoltar el so de la cova, de l'interior de la Terra, fins, com bé diu el científic de Chauvet, arribar a escoltar els nostres propis cors.

En aquell moment arriba la comprensió. En la foscor més absoluta, les preguntes no necessiten ser respostes. És un altre món, un espai desconegut al qual la societat no ha arribat i que persevera a evitar la seva arribada, a impedir que penetri i perverteixi l'estat virginal de l'origen del món, dels començaments de les nostres vides.

Irene Vicente Salas, 5 de novembre de 2023